Bones sensacions en Guadassuar. Óscar

Segona experiència duatlètica, a la ciutat de Guadassuar, aquesta vegada en distancia sprint (5km, 20km, 2’5km). Bones sensacions amb el primer 5000 amb un ritme de 4.18 el quilòmetre, amb el sector de bici aguantant com es podia, ja que el aire, els clots que hi havien en la calçada i un circuit totalment urbà per dins de la ciutat amb prou corbes impedien apretar com uno vol… El vaig fer acompanyat amb el meu company Hèctor, que vàrem estar pedalejant durant tot el sector de bici fins el final que vaig poder apretar un poc més, llàstima que Hèctor amb problemes estomacals no ho va poder fer també, però tot i això va acabar la prova sent un valent i aguantant en els moments més durs. Després de baixar de la bici, en el últim sector de córrer vaig seguir fent un ritme de 4.20 el quilòmetre, sense oblidar-me de la parada que vaig tindre que fer per a estirar, per culpa de patir casi una pujada del bessó.

podium Óscar

Finalment, vaig acabar amb un temps de 1h 13’ 03”, bon temps per ser la segona prova en què participe, quedant en la posició 70 de uns 140 duatletes inscrits i acabant el 3r de la categoria junior, com no dedicada al meu amic Óscar Martínez que fa un mes que ens va deixar mentre jugava a futbol.

Muntar al pòdium a la segona vegada m’ha suposat una alegria per continuar entrenant i millorant, i veure que el treball realitzat durant mesos va fent efecte. Gràcies als companys de 3reptes que també van participar, i s’animaven cada vegada que es creuàvem. Ara toca esperar a passar el tram final d’exàmens i les proves d’accés a la universitat per a debutar en un triatló.

TRIATLO D OR

IMG_0518IMG_0536IMG_0525El Diumenge pasat vaig participar en el 1er TRIATLO olimpic d OROPESA.El primer olimpic de la temporada,Les sensacion van ser bones,El segment de natacio dins del meu nivell en 41´20″  eixin de l aigua el 229 clasificat,en el que vam nadar aprox.2000m en ves dels 1500m previstos inicialment.En el segment cicliste i a pesar de no portar molts kilometres d entrenament acumulat,no vaig parar de pasar a gent,el circuit eren dos voltes de 20 km ,en el cual,la mitat del seu recorregut «picaba» cap amunt,i feia molt de vent en contra,motiu que va endurir la proba,El temps final en este segment fou de 1h12`12″,a una mitja de 33km/h,quedant el 146 en este segment,,i per acabar en el segment a peu,que ereen dos voltes de 5 km,el rime va ser bo,a 4´25″ el km acabant en bones sensacions,i disfrutant de la prova.

Ara per continuar la temporada i encara que en una setmana de temps per recuperar,continuarem en el Triatlo Olimpic D ´Alacant i despres una prova D´atletisme el 10K PLATJA DE GANDIA.

 

3 Reptes al triatló de Gandia. I Helio

Aquí tenim la crònica del company Helio.

Uno més a la saca… ja son tres edicions a les que 3Reptes està present al triatló que es celebra a la nostra ciutat veïna de Gandia.
Aquesta vegada som quatre els participants que pretenem deixar en bon lloc el nom del nostre club. Anem a participar en la prova Open ja que pese a haver-se plantejat participar a la prova per equips, la diferència de marques que tenim als participants no ens dóna més alternativa que participar a nivell individual.
Finalment ens presentem allí els quatre i una vegada ja preparats, ens dirigim al troç de platja que tenim des d’on s’ha de nadar una vintena de metres fins la boia que marca l’eixida.
Pel moment hem d’esperar un poc abans de l’eixida pe que alliberen el circuit de bici per que hi han uns pocs vidres. Mentre tant, hi han atletes que han entrat a l’aigua. L’aigua està a 16 graus i la veritat és que no invita a entrar. De fet, minuts després d’haver entrat, hi han atletes que tornen a la platja per evitar continuar refredant-se. Un xaval d’uns 16 anys acava asegut a les pedres, envoltat d’una sudadera i tremolant de fred.
Finalment es dóna l’eixida i com sempre ja són tot patades, braçades i colps en altres participants, però tot dins d’una harmonia…

DSC_0102

Quan aconseguisc eixir de l’aigua, dins de mi pense que ja puc estar tranquil. Fa dos mesos que no toque la bici ni nade per culpa d’una lesió al muscle que fa que la natació acave seguent un suplici. Una prova de tres pasada. El que queda ja és en terra ferma i ja és una altra cosa.
Comence el sector bici. El primer tram adoquinat em fa pensar que en qualsevol moment vaig a rebentar una roda. No es aixi i una volta darrere l’altra estic  punt de finalitzar el sector. A falta de 2 km comence a notar com els besons van fent-se notar i de tant en tant fan intenció de pujar-se’n.
Baixe un poc el ritme i estire un poc ja que la meua experiència em diu que el pitjor està per vindre.
Em descalce dalt la bici i em prepare per posar peu a terra.  Primer impacte és un tant dolorós i conforme correc per dins del box vaig notant-me més dolor a la planta dels peus. Em calce les deportives, trague un poc d’energètic que m’he deixat al box i comence a correr.
Encara no he fet un centenar de metres i els besons ja els tinc pegats al cul… quin dolor!! Pare per estirar un poc i així ho vaig fent vàries vegades.
No recordava ja esta sensació, pero ja queden només 5km i retirar-se ja no és una opció.
Poc a poc vaig corrent i parant per estirar fins que ja només queden uns centenars de metres. Faig un últim esforç per enfilar la recta de meta i note com els músculs de les cames van saturant-se.

DSC_0138
Al final creue la línia de meta. Objectiu complit.
Ahí ja veig als meus companys i la meua gent que m’espera.
El resultat, millorable. Això sí. He aconseguit acabar sense ser l’últim, i davant de Paco! (Que és un exemple a seguir i el meu ídol personal).

DSC_0142

A l’acabar, les marques han estat: Jordi 1:15:06, lloc 68; Àngel 1:16:39; lloc 86; Rober 1:19:07; lloc 101 i Helio 1:43:10, lloc 149. Tots acabant.

Enhorabona a tots.
3Reptes per sotmetre’ls a tots.

No hay dolor, MIMAMUCA

NO HAY DOLOR ¡¡

A las 8 en el hotel, quedada con los del club y de camino a Carricola, el día pinta con temperaturas excesivas para la fecha, a las 8 de la mañana…. manga corta, esto es bueno?? No lo creo .

A la llegada a Carricola , ya no se puede aparcar a menos de 1 kilometro , increíble la cantidad de gente en el pueblo para 500 y pocas plazas que hay para correr , se encuentra todo el mundo a punto para la carrera .

Las señoras del pueblo ofreciendo café recién hecho , cocas varias de chocolate y un poco de zumo recién exprimido para todos los participantes , empezar así una carrera da gusto , a por el dorsal .

Empiezan los nervios cuando recojo el 285 con mi nombre en el mismo.

Vamos al coche a cambiarnos , prepararnos , rezar un poco y a calentar los músculos ….. Se previenen temperaturas máximas de 30 grados .

Línea de salida , todos listos , pistoletazo i se acaban los nervios de repente , solo quieres correr y poder terminar la carrera en las mejores condiciones posibles .

salimos del pueblo y en el km 1 primer atasco , se convierte en senda individual y se atasca la cosa , km 2 entramos al pueblo nuevamente , la cantidad de gente es enorme y esto motiva , km 4 el sudor ya es insoportable y la mayoría ya piensa que no será fácil ni acabar la carrera a pie ( no se equivocan mucho ) km 5 de subida al castillo esta subida es eterna y es la primera gran subida , seguidamente el avituallamiento parada técnica de 1 minuto ,jeje.

Pasan los km y vas conociendo gente , unos de valencia otros de alicante pero todos con el mismo comentario en boca , que calor que hace.

La calor empieza a hacer sus efectos y por el km 14 nos cruzamos con una ambulancia , no sé muy bien si va a recoger a alguien o no , pero de paseo por la montaña no creo que vaya.

km 19 cuando ya casi ves la meta , te plantan una cuesta que quita las ganas de terminar , se hace caminando y como se puede y de ahí una bajada agónica que revienta los pocos tobillos y rodillas que quedan en buen estado y te lleva a la gloria , a la gloria del speaker que dice tu nombre , te plantan la cinta de meta ( que lo hacían a todos ) y te sientes el ganador , ganador de 30 grados de sufrimiento y ganador de la gente que te ha venido a ver y a la cual no has decepcionado solo por haber pasado la meta.

Lo de después ya lo saben la mayoría , pero en Carricola es algo superior , desde cervezas , zumos y demás , hasta buñuelos , bocatas y demás .

La organización un 10 , increíblemente espectacular , 5 avituallamientos sólidos y líquidos y muy buen ambiente en cada uno de ellos incluso uno con herbero ….

Resultado , 2 horas 41 minutos , puesto 373 de la general y 111 de mi categoría .

Respecto a mi última media de montaña , contento , he mejorado 28 minutos.

A pensar en la siguiente ….. Próximo domingo , nos vemos en Gandía.

Debut del nostre júnior, i quin debut

Un dia abans de la competició viatge a la població de la prova (Alacant) per allotjar-me en un hotel, ja que la distancia sprint en la qual jo participava començava a les 9:00 h. del diumenge. Una estància curta però agradable al mateix temps, el dia de la prova em desperte un poc confús ja que eren les 7:00 h. d’un diumenge i estava en ull lloc diferent a ma casa.

Els preparatius continuen… En nervis com era d’esperar i amb ganes de debutar. Aplegue al lloc de meta on ja hi havien uns quants participants, però jo a la meua, a provar la bici un poc ja que el últim entrene amb bici vaig tindre una xicoteta caiguda, després deixe la bici en boxes i tot preparat, i comence a calfar trotant un poquet. Per fí són les 9:00 i comença la prova, els primers quilometres de carrera a peu els faig a bon ritme i en unes bones sensacions, després en la bici continue apretant i anat més ràpid que en els entrenes, però cap els últims quilometres note unes sensacions estranyes als bessons que hem fan no poder continuar com volia, el cos estava bé, però tenia por d’apretar i de no poder acabar la prova per una forta punxà en el bessó o algo per l’estil. A continuació pase a l’últim sector de carrera a peu, que el faig en progressió, encara que no con m’espera, també per por d’alguna molèstia forta al bessó.

IMG_0424 IMG_0434 IMG_0435

Finalment, acabe la prova en un bon temps de 1h 3′ 33» quedant el 6º de la categoria de 15-19 anys i el 56º de la general, d’una participació de 229 duatletes. En tot cas, m’he quede amb la «espineta» d’apretar al final per a la següent prova, que encara nose quant serà. Tot i això, hem quede amb una boníssima experiència, en la qual he disfrutat de l’esport per un entorn costaner com la platja d’Alacant, i donar les gracies a una bona organització del Duatló BICO Alacant.

El dia no acabava ací, al migdia mentre dinava vaig rebre una trista notícia, al principi no m’ho creia, un gran amic que havia conegut en els últims anys havia faltat fent el que a ell més li agradava jugar a futbol, continue sense poder creure-meu, era una gran persona en la qual havíem compartit moments jugant a futbol i algun campionat en les 12 hores de futbet a l’estiu, i com no, divertides festes en els nostres pobles. Una abraçada per a la família en aquesta situació tant dura.

Captura 2     Captura 1

La vida és aixina de injusta, i ens ha donat una prova molt dura massa pronter. El meu debut en duatló li’l dedique a aquella gran persona, que segur que li havera encantat saber el meu resultat. Óscar Martínez Juan descansa en pau.

2 Xativa Natura Trail – No hay dolor

Brutalment calurosa la prova! Quina calor! Inclús per a una persona acostumada a fer patir el seu cos en condicions extremes de calor i humitat, ha sigut una prova duríssima.Hem passat de vora 25ºC front als 4 ºC de l’edició anterior. Després del resultat i lo difícil de la prova, preferisc l’edició anterior ja que malgrat la pluja va ser menys dura que aquesta. Això sí, aquesta vegada hem disfrutat d’un paisatge i unes vistes espectaculars. Els núbols i la boira no ens van tapar les meravolloses vistes d’un entorn natural i privilegiat a la nostra Comunitat i molt prop de casa.

Vora 1600 participants en la prova competitiva i a la marxa senderista. Alta participación d’atletes de tota la contornada. Dia solejat, amb bona temperatura, poca humitat i sense núbols. Tot presagiava una bona jornada d’esport. Aquest sol radiant és el que ens faria patir de veritat, hehehe. 22 km de tortura agónica, lenta e infernal.

Donen l’exida puntualment a les 9:00 des de l’Albereda i fem un poc de circuit urbà per calfar. Enfilem l’Umbria del Castell per la Nevera en dirección al Portet. La processió d’atletes és llarga i es fa lenta; tenim que anar d’un en un. Això ens permet descansar. El paisatge és més bonic en aquesta edició, ja que l’any passat per la pluja i la boira no vam veure res de les muntanyes. No es podía veure a més de 10 m. Hui per contra, en un dia clar i sense humitat, el color del cel blau i l’aroma de les plantes aromàtiques com el timonet i el romer, junt a brafades de flor de taronger deleitaven les nostres pituitaries i donàven confort i compensàven el patiment a les nostres torturades cames. Quan portava uns 5 km em donava compte que anava a ser una prova més dura que l’any passat. Ja sentía la deshidratació i l’avituallament es va fer a poc. No  portar una botella damunt feia que al poc del primer avituallament la deshidratació posterior seria imminent. Enfilem la Font de la Quintana i passem per el Munt de la Bicicleta. Aquesta ascensió matadora que la feiem tots com un xiquet en volquers va afectar la nostra resistència i ja no ens vam concentrar més amb el crono que marcava el nostre Garmin. Ara l’objectiu canviava a simplement a acabar esta prova. Ja no m’importava el crono. Després d’aquest ascens a gates d’un en un en la que ningú avançava ningú per por de fer un sobreésforç o caure quan coronàrem la muntanyeta al descendre. Quan estàvem a dalt del tot vaig contemplar al nord Montesa i el seu Castell, Enguera, al sur el Benicadell i Bellús amb una espectacular vista del mirall de l’embalse de Bellús que reflexava el sol com un espill. S’esdevinava la serpentejada silueta del riu Albaida. Al front teniem el Bixquert i els paratges de la Cova Negra. Una vista imponent, espectacular en un matí solejat. En un moment donat vaig oblidar que estava en un cursa competitiva i no sentía el dolor de les meues cames. Continuàrem la marxa per abaixades vertiginoses, barrancs secs, pujades dures i difícils de trepitjar, abaixades escalonades fins la casa de la Llum on ens esperava un bon refrigeri. Continuarem per la senda de la Cova Negra i passàrem per un tram “civilitzat” d’asfalt junt a camí de senda amb troncs i l’ombra dels arbres fins creuar la carretera per un túnel. En aquest tram intentava divorciar el meu cap del meu cos per a evitar la consciencia, abstraint el meu cervell en altres coses durant la tortura que estàven patint les meues cames. Els meus peus no podien més amb les bambolles, la planta dels meus peus estava adolorida de tant de trepijar per fons irregular i el trepitjar era dolorós. Ho vaig aconseguir amb prou d’exit fins que l’últim tram de torment ens esperava i de nou la tortura als meus peus va aconseguir trencar la meua resistència. Ja no podía córrer més. Una pujadeta i una abaixada fins tornar a pujar pel Castell per la part sur m’esperva. El sol ens cremava, les cames adolorides m’impedien córrer. Sols avançava com podía, caminava. Soles tenia una cosa a la ment: no parar. La deshidratació era evident. El meu cos sencer estava patint. L’entrada de líquid no era capaç de compensar la pèrdua lenta però inexorable de líquid vital. Els últims corredors amb forces em passàven. Ja em donava igual tot. Els corredors que estàven pitjors que jo estàven tirats al marge. Pareixia el resultat d’una batalla medieval, tot plé de cossos llitats. Gent amb rampa, dolors, esgotament es podía veure al costat de la senda. Vaig enfilar l’última pujada al Castell caminant amb dificultat. Els senderistes de la prova de marxa m’impedien avançar però aquesta vegada ja no em molestàven el meu ritme, es més, agraía que no vulgueren córrer i tirar de mí l’ultim esforç. La abaixada del Castell va acabar de trencar les meues cames i peus i l’adoquinat de la plaça del Mercat va fer la resta. Vaig traure les ultimes forces per córrer i vaig entrar en meta: 3 h 18 min. de suplici, torment, agonía i dolor, prou més que el meu temps l’any passat. Però content d’acabar una prova en un entorn tan bonic, verd i variat com el nostre. Espere que passen els anys i que ens queden molts més per gaudir d’un paisatge semi-salvatge com aquest.

Després de la batalla tocava relax i contar-se les batalletes. He sentit dir que en algún avituallament es van quedar sense aigua. Que la carrera va ser molt més dura que l’any passat. Alguns participants dien que preferien la pluja de l’edició anterior en la que ens vam estacar de aigua i fang però al menys la calor no ens haguera fer pagar una factura tan alta. Bé, com diu un amic meu Company de tantes batalletes, no hi excusa, hem d’entrenar més!!!

Erik

UN DUATLÓ PASAT PER AIGUA:CARCER

jorseo's Blog

El diumenge dia 30 de març ,alguns company del club i un servidor,asistirem a lo que pretenía ser un duatlo sprint com un altre,però,no va ser aixina,ja que el clima el va fer especial.

Desde primer hora del matí ja es veía vindre,totom mirant cap el cel,i el cel cada vegada mes negre.Al principi tot era un aigua dolça com es sol dir,però ,justament i cuant faltaven apenes uns minuts per a donar l `eixida es posa a diluviar,com sonna,aigua a poalaes.Tots ens van resguardar i ens pensaven que no es celebraría la prova,però ,al cap de cinc minuts i sense pensarseu ningú els arbits cridaren a la gent a la linea d ´eixida.Com els triatletes estem fets d un altra pasta ,alli ens ficarem tots vaig l aigua com si no ploguera.

L´eixida va ser molt rapida,com en la matjoria dels duatlons sprints,i teniem ganes d entrar en calor,la…

Ver la entrada original 251 palabras más