Archivo del Autor: erikgaldames

Total Immersion – Un nou concepte d’aprendre a nadar

Després de començar i finalitzar la meua minitemporada de triatló de 2014, vaig participar la setmana passada a un taller de Total Immersion amb Joseba Cercas, un entrenador basc que ensenya aquest mètode a tot arreu. Quasi dos anys he estat esperant per a coincidir amb ell i poder participar en un dels seues tallers, ja que no sempre té la acollida volguda. Junt a 4 nadadors més, de diverses motivacions i edats (de 42 a 72 anys), algun amb una minusvalia i tot, ens ajuntem per començar un curs de natació que ha canviat el nostre concepte de natació totalment. Total Immersion es ún mètode revolucionari d’ensenyar la natació de forma que es transforma en una natació tradicional física i de remar amb peus i cames, on el desgast físic és important a una natació relaxada, veloç i elegant. Tradicionalment ens han ensenyat a menejar braços i cames; a estirar el braç i donar patada de 4 o 6 cicles. Hem fet centenars d’exercicis esgotadors de tables, ens han dit que no entrem bé el braç però mai ens han ensenyat com corregir-ho bé. Aquest taller intensiu (he nadat divendres, dissabte i diumenge) ens han ensenyat un concepte de natació distint, que no té que veure amb els altres mètodes. És car (380 €) però la diferència fonamental és que en unes poques hores millores la teua tècnica enormement i la teua eficiència energètica, en especial en un esport de resistència que hem d’estalviar energia. Els pitjors nadadors, els més “patosos” són els que més milloren, encara que els que tenim major experiència i natació més ràpida, noten una millora d’eficiència energètica i major elegància que no té comparació.

El curs comença amb una exposició teòrica del mètode i on per primera vegada s’introdueix el terme “equilibri”, quan mai s’utilitza esta paraula en natació tradicional. Posteriorment ens graben la nostra natació, tal com la fem des de sempre, abans de qualsevol exercici. Una càmera aèria i una submergida graben el nostre estil i és analitzat individualment. Passem a una sèrie d’exercicis on simplement col·locant una mà ens desllacem per l’aigua, sense cap esforç. Comencem a notar l’aigua, a sentir l’aigua, a tenir un equilibri sense donar patades. Encara no ens han ensenyat res i notem com sense respirar durant tot el trajecte de la piscina, avancem sense respirar menejant braços i sense sensació d’ofegament. Aprenem l’equilibri, aprenem com col·locant els braços en determinada posició, els nostres peus floten sense menejar-se. Adopten una posició elevada i flotem. Tot està en conservar la posició del quadrant inferior, en mantenir la posició d’un braç avançat i l’altra com si estigués a punt de donar una estocada de matador de bous (no m’agraden els bous però és la millor definició que he aconseguit). Després Joseba ens ensenya a com corregir el defecte d’entrar amb el braç recte (després de l’accident, no havia forma que corregirà este defecte amb el braç esquerre) Joseba ens ensenya a flexionar el colze i entrar el colze on la mà ha passat. Ens ensenya quins moviments nostres fan que ens afonem, quin ocasionen un desequilibri i com hem d’evitar-ho. Però devem fer constants exercicis per corregir vicis i concentrar-nos en que estos nous moviments segueixen sent més automàtics. Prompte notem els progressos respecte al primer dia. Visionem els nostres progressos i notem com cada vegada, diferents nadadors ens pareixem més en el nostre estil.

L’últim dia ens ensenyen a entrenar amb un dispositiu submergible que ens ajuda a marcar el ritme. A cada braçada, hem d’entrar un braç. Es pot modificar el ritme. Comencem a treballar de major freqüència a menor i de menor a major. Contem les braçades. En este exercici ens demostren que per a guanyar velocitat, hem de millorar i estirar la braçada, ja que si augmentem numero de braçades, no augmentem velocitat. Ha d’existir un equilibri entre el número de braçades i la freqüència. Si disminuïm número de braçades i disminuïm frequencia, som més eficaços fins que arriba un punt en que no hi ha progrés. Si augmentem número de braçades i augmentem freqüència, no obtenim un benefici. Hem de trobar el punt en el que amb una freqüència de braçada còmoda, el número de braçades serà el menor possible. Exemple: en una freqüència de 1 s 40 centèsimes, obtenia 9 a 10 braçades (la meua freqüència anterior era de 17 braçades). Si augmentava la freqüència a 1:20 s, aconseguia 11 braçades, si augmentava a 0:9 s, aconseguia fer 12 braçades, per tant, l’eficàcia era menor. Per contra, si allargava la freqüència a 1:60, aconseguia 9 braçades.

Finalment, visualitzem els últims vídeos i veiem els nostres progressos. És increïble com Miguel, un senyor de 72 anys que encara fa triatlons, es meneja com un nadador expert quan abans pareixia un sac de plom. Quan mire el video de la meua intervenció, note com em desllace per l’aigua com si fora un professional, corregint el defecte del braç esquerre i coordinant millor la meua patada. La sensació de que he guanyat velocitat és notable, al igual que la sensació de no utilitzar força bruta. El cicle de cames és soles de 2 patades, és a dir, una patada per moviment de braç.

Junts comentem les bondats des mètodes i parlem de les crítiques al mètode. Molts critiquen que no és el mètode dels campions, que perquè els professionals no naden així, però Joseba ens ensenya uns vídeos de Michael Phelps, de Sun Yan, campió mundial de 1500 m. Observem que el tipus de natació és molt paregut al que estem aprenent. També ens ensenya un video de la final 100 m de relleus dels jocs olímpics de Peking (crec recordar) ón l’equip nord-americà s’imposa als francesos. Estudiem com l’últim nadador d’Estats Units manté el quadrant inferior millor i amb menor número de braçades s’imposa al francès, que anava en posició avançada. El francès lluita amb més braçades per a que no l’avance el nord-americà però finalment s’imposa aquest últim. I això no ha sap el francès? Joseba contesta que segurament sense la pressió de tenir el nadador nord-americà en una competició com aquesta és difícil concentrar-se i més a un brutal ritme de braçada de 0:58 s!

Joseba també ens explica que alguns entrenadors són molts crítics amb el mètode i ho veuen com una amenaça, com un estil lent (la percepció que se té quan es veu a la persona nadant per fora és d’una natació lenta i relaxada). Joseba ens explica que no pot ser molt lent quan l’inventor del mètode, Terry Laughlin, té el record de la milla en USA per a la seua categoria (és un senyor de més de 60 anys!).

En fi, ha sigut una experiència molt bona i ara gaudiré més perfeccionant la tècnica, ja que Joseba ens ha ensenyat quins exercicis devem fer per corregir-nos i millorar.

Erik Galdames

2014 Challenge Laguna Phuket – 3Reptes a Tailàndia

L’últim tri de la temporada, el primer per a mí. Quan encara sonen els ecos de les proeses de membres del club durant esta temporada, quan encara els records batuts perduren en la memória, jo encara no havia fet el meu tri de la temporada. Fart de cancel.lar competicions pels meus viatges, vaig mirar a  Asia, on passe la major part de l’any: Tailandia, concretament la paradísicia illa de Phuket. Triatló al 30 de novembre a una temperatura >30ºC i humitat relativa >90%. Mig ironman: 1,9 km de natació, 90 km de bicicleta i 21 km corrent. En dos mesos vaig fer tots els preparatius. Aniria des de Shanghai fins l’illa de Phuket, un total de 5 hores de vol directe. Acostumat a contar les distàncies en hores d’avió, aixó per a mi era com anar de passeig. Reserve un vol en Malaysia Airlines, la tristement coneguda aerolínia en la que va desaparéixer un avió i un altre va ser abatut per un míssil per rebels pro-russos en Ukraina. La veritat que esta aerolinia ha tret vols més barats i altres ventages més per als viatjants; en el equipatge anava inclosa la bicicleta sense càrrec adicional.

La prova pintava interessant: Triatló mig ironman en el paradís, una illa més gran que Eivissa, prop de l’Equador, temperatura de 30ºC i humitat relativa alta, voltant el 90%. Vegetació exuberant, platges increíbles, menjar exòtic i una sensació d’estar en un lloc idíl.lic.

Arribe i comença l’intimidació: triatletes profesionales de tot el món, Austràlia, Nova Zelanda, Regne Unit, USA, Canada, Russia, Xinesos, Tailandesos, Alemanys .. i Espanyols. No era jo l’únic, hi havia un valencià, un madrileny, un grup de 4 vitorians, dos xiques españoles i jo. 700 triatletes de tots els continents.

Els preparatius de la prova són durs: alçar-me a les 2:30 h de la matinada, desdejunar a les 4:00 h, a les 4:30 h l’autobus ens du on comença la prova, a les 5 h obrin boxes. El sol ix a les 6:40 h i es posa a les 18:40 h. La prova comença a les 6:35 h.DSC_0099DSC_0101

Comença la prova, 1,9 km de natació en aigües càlides, paradisíaques i calmades del mar d’Andaman. Després d’eixir de l’aigua del mar correm per l’arena i ens tornem a llançar a l’aigua de una de les llagunes d’aigua dolça per nadar els últims 600 m. L’aigua de la llaguna, tan bonica en les fotos, es converteix en una aigua verda pudenta i calenta en la que no es veu res. A més, el sol ja ha eixit i ens enlluerna i dificulta l’orientació. El segment ciclista és molt tècnic; moltes curves, conducció per l’esquerra com els anglesos, això dificulta un poc l’adaptació ja que la nostra tendencia natural es ficar-nos a la dreta quan un ens avança i ací és al revés. Els primers 40 km són prou suaus, vent a a favor, brisa del mar refrescant; ja són les 8 del matí i el sol ja comença a cascar. Les vistes són increíbles malgrat l’asfalt un poquet estropejat però amb trams amb asfalt nou. Els menuts de les aldees ens animen quan passem i ens trobem gossos i galls per la carretera que hem d’esquivar. Una vegada arribem a l’altre costat de l’illa, comença la tortura. Repetxets del 12% que hem de baixar de la bicicleta i espentar. Abaixades vertiginoses en les que hem de frenar fins menys de 20 km/h. La deshidratació comença a afectar als nostres cossos. Els repetxetes es tornen a repetir varies vegades. Açò ja destroça la meua resistència mental (la física ja estava destruida molt abans). Arribe a transició després de 90 km de tortura i decidisc retirar-me. Em quede pensant, no faré ni el temps pesimista (6 h), així que pense en deixar-ho. Però un Company de Vitoria em diu, no te retires! Venga ánimo! I decidisc continuar la carrera. Si la bicicleta és una tortura, la carrera es un infern. El sol casca ja de calent i crema. Els ulls em fan mal de la radiació, tinc la pell cremada, la deshidratació és manifesta i la sensació de calor insoportable. En estes condicions s’ha de mantenir el cos gelat, amb les espongetes d’aigua gelada cada 1,5 km anem so brevivint. De pronte comença a ploure, és un alivi. Però como sol passar en estes latituds, quan deixa de ploure, l’aigua està calenta i comença a evaporar-se ràpidament i la sensació de calor i sofocament és brutal. Pareixem clotxines al vapor. Les 1 h 45 min previst per a la carrera a peu de 21 km es transformen en més de 2 h correguent. Ja queda poc per acabar. Finalment arribe a meta: més de 7 h de càstic. Pitjor que el meu temps més pesimista. Però he de reconéixer que no ha sigut fácil entrenar amb tant de viatge, així que la próxima a entrenar més. Quan acabe dic: MAI MÉS!!! Però sé que és “mai més … fins la próxima”.

Pròxims reptes: Mig Ironman Filipines o Malasia. Ací al costaet!

Erik

DSC_0122 DSC_0114 DSC_0112 DSC_0123

2 Xativa Natura Trail – No hay dolor

Brutalment calurosa la prova! Quina calor! Inclús per a una persona acostumada a fer patir el seu cos en condicions extremes de calor i humitat, ha sigut una prova duríssima.Hem passat de vora 25ºC front als 4 ºC de l’edició anterior. Després del resultat i lo difícil de la prova, preferisc l’edició anterior ja que malgrat la pluja va ser menys dura que aquesta. Això sí, aquesta vegada hem disfrutat d’un paisatge i unes vistes espectaculars. Els núbols i la boira no ens van tapar les meravolloses vistes d’un entorn natural i privilegiat a la nostra Comunitat i molt prop de casa.

Vora 1600 participants en la prova competitiva i a la marxa senderista. Alta participación d’atletes de tota la contornada. Dia solejat, amb bona temperatura, poca humitat i sense núbols. Tot presagiava una bona jornada d’esport. Aquest sol radiant és el que ens faria patir de veritat, hehehe. 22 km de tortura agónica, lenta e infernal.

Donen l’exida puntualment a les 9:00 des de l’Albereda i fem un poc de circuit urbà per calfar. Enfilem l’Umbria del Castell per la Nevera en dirección al Portet. La processió d’atletes és llarga i es fa lenta; tenim que anar d’un en un. Això ens permet descansar. El paisatge és més bonic en aquesta edició, ja que l’any passat per la pluja i la boira no vam veure res de les muntanyes. No es podía veure a més de 10 m. Hui per contra, en un dia clar i sense humitat, el color del cel blau i l’aroma de les plantes aromàtiques com el timonet i el romer, junt a brafades de flor de taronger deleitaven les nostres pituitaries i donàven confort i compensàven el patiment a les nostres torturades cames. Quan portava uns 5 km em donava compte que anava a ser una prova més dura que l’any passat. Ja sentía la deshidratació i l’avituallament es va fer a poc. No  portar una botella damunt feia que al poc del primer avituallament la deshidratació posterior seria imminent. Enfilem la Font de la Quintana i passem per el Munt de la Bicicleta. Aquesta ascensió matadora que la feiem tots com un xiquet en volquers va afectar la nostra resistència i ja no ens vam concentrar més amb el crono que marcava el nostre Garmin. Ara l’objectiu canviava a simplement a acabar esta prova. Ja no m’importava el crono. Després d’aquest ascens a gates d’un en un en la que ningú avançava ningú per por de fer un sobreésforç o caure quan coronàrem la muntanyeta al descendre. Quan estàvem a dalt del tot vaig contemplar al nord Montesa i el seu Castell, Enguera, al sur el Benicadell i Bellús amb una espectacular vista del mirall de l’embalse de Bellús que reflexava el sol com un espill. S’esdevinava la serpentejada silueta del riu Albaida. Al front teniem el Bixquert i els paratges de la Cova Negra. Una vista imponent, espectacular en un matí solejat. En un moment donat vaig oblidar que estava en un cursa competitiva i no sentía el dolor de les meues cames. Continuàrem la marxa per abaixades vertiginoses, barrancs secs, pujades dures i difícils de trepitjar, abaixades escalonades fins la casa de la Llum on ens esperava un bon refrigeri. Continuarem per la senda de la Cova Negra i passàrem per un tram “civilitzat” d’asfalt junt a camí de senda amb troncs i l’ombra dels arbres fins creuar la carretera per un túnel. En aquest tram intentava divorciar el meu cap del meu cos per a evitar la consciencia, abstraint el meu cervell en altres coses durant la tortura que estàven patint les meues cames. Els meus peus no podien més amb les bambolles, la planta dels meus peus estava adolorida de tant de trepijar per fons irregular i el trepitjar era dolorós. Ho vaig aconseguir amb prou d’exit fins que l’últim tram de torment ens esperava i de nou la tortura als meus peus va aconseguir trencar la meua resistència. Ja no podía córrer més. Una pujadeta i una abaixada fins tornar a pujar pel Castell per la part sur m’esperva. El sol ens cremava, les cames adolorides m’impedien córrer. Sols avançava com podía, caminava. Soles tenia una cosa a la ment: no parar. La deshidratació era evident. El meu cos sencer estava patint. L’entrada de líquid no era capaç de compensar la pèrdua lenta però inexorable de líquid vital. Els últims corredors amb forces em passàven. Ja em donava igual tot. Els corredors que estàven pitjors que jo estàven tirats al marge. Pareixia el resultat d’una batalla medieval, tot plé de cossos llitats. Gent amb rampa, dolors, esgotament es podía veure al costat de la senda. Vaig enfilar l’última pujada al Castell caminant amb dificultat. Els senderistes de la prova de marxa m’impedien avançar però aquesta vegada ja no em molestàven el meu ritme, es més, agraía que no vulgueren córrer i tirar de mí l’ultim esforç. La abaixada del Castell va acabar de trencar les meues cames i peus i l’adoquinat de la plaça del Mercat va fer la resta. Vaig traure les ultimes forces per córrer i vaig entrar en meta: 3 h 18 min. de suplici, torment, agonía i dolor, prou més que el meu temps l’any passat. Però content d’acabar una prova en un entorn tan bonic, verd i variat com el nostre. Espere que passen els anys i que ens queden molts més per gaudir d’un paisatge semi-salvatge com aquest.

Després de la batalla tocava relax i contar-se les batalletes. He sentit dir que en algún avituallament es van quedar sense aigua. Que la carrera va ser molt més dura que l’any passat. Alguns participants dien que preferien la pluja de l’edició anterior en la que ens vam estacar de aigua i fang però al menys la calor no ens haguera fer pagar una factura tan alta. Bé, com diu un amic meu Company de tantes batalletes, no hi excusa, hem d’entrenar més!!!

Erik

2014 Mig Marató Xàtiva

Hola amig@s,

Escribo en la lengua de Cervantes y no en la de Ausiàs March para que el corrector ortográfico no me corrija automáticamente. Después de un largo periodo de no sentir la emoción de una competición … competición? Ese día venía a entrenar con 1400 participantes al medio maratón de Xàtiva, nada más!! Después de una larga sequía de más de 7 meses, me dispongo a correr esta prueba como preparación a mis competiciones de triatlón. Mi plan si mis viajes intercontinentales me lo permiten es hacer el medio ironman de Elche en abril y el Challenge de Almere-Amsterdam (distancia ironman) en septiembre. 1/2 Marató de Xátiva es una prueba con asfalto y adoquín, que pone prueba la resistencia de vuestros pies. La tortura de pisar adoquín puede ser dolorosa y más si llevas tiempo sin correr una distancia similar. Cuanto tiempo sin hacer un medio maratón! Veo muchas caras nuevas y gente que ni tan siquiera había oído hablar de correr hace 15 años, ahora están hechos unos fanáticos de correr. Nombres muy curiosos los de los equipos, algunos de ellos muy cómicos. Veo gente con equipación, como si fueran un equipo de fútbol. Vaya, pero si van casi todos así. Veo a mis compañeros del club de atletismo de L’Olleria y como no a miembros de 3Reptes (Ángel, Jordi y Rober). Nos hacemos la foto de equipo y nos ponemos a calentar.

Como no estoy para muchos trotes de tantas horas de avión acumuladas durante las últimas semanas, salgo muy conservador. Me pongo al final con todo el pelotón y comienzo a adelantar a gente como en los viejos tiempos. Por los extremos adelantas más y como ya estoy acostumbrado cuando esquivo peatones y motos eléctricas en las calles de Shanghai, esquivo participantes colándome entre medio de ellos como una serpiente. El asfalto se me hace duro y pesado, así como los tramos de adoquín que aplican tormento a mis desacostumbrados pies. La mañana era fría pero los rayos de sol calientan lo suficiente para que no pasemos frío. Mi motor humano empieza a quemar energía y siento el calor en mi cuerpo y rompo a sudar. La sensación de la competición vuelve a recorrer mis arterias con fuerza. Mi corazón vuelve a latir fuerte. Mis pulmones vuelven a aspirar aire con fuerza. Músculos que tenía olvidados empiezan a tensar y destensar y a sentir el dolor del esfuerzo. La mañana es soleada y con una ligera brisa. Un día agradable para rodar en bicicleta y correr. El perfil de la prueba no es muy exigente y prácticamente urbano, salvo cuando corremos por las afueras hacia Genovés o hacia Novetlé. Los pequeños repechos no agotan excesivamente. Paso el km 10 a un ritmo de 45 min. No es muy exigente mi ritmo pero en algunos tramos paso a 4:15 min y 4:20 min. Me siento bien para apretar. Paso a mi amigo Rafa y me encuentro que puedo seguir a un ritmo más rápido pero digo, hace tiempo que no hago esto así que seré conservador. En el km 12 y 13 empiezo a notar que no soy capaz de aguantar un ritmo así, por lo tanto bajo velocidad. En el km 15 empiezo a romperme. Mi ritmo es de 4:45 min y ya no me encuentro cómodo corriendo. Siento la piel sensible en mis pies, como paso previo a la creación de ampollas. Mi resistencia se resquebraja. Me adelanta mi amigo Rafa, al que había adelantado varios minutos atrás. Intento que no se separe mucho de mí pero él va de menos a más y yo voy de más a menos. Estoy sufriendo el dolor de los pies y la tensión de mis músculos. Cuando quedan 3 km empiezo a apretar de nuevo, prosigo el camino con el dolor de mis pies torturados y la tensión de una descarga eléctrica cuando tus pulmones y corazón trabajan a un ritmo mayor de lo que lo tienes acostumbrado. Finalmente llego a meta y mi tiempo es de 1 h 32 min. (tiempo oficial 1 h 33 min). Seguramente empecé a registrar cuando pasé por línea de salida. Salí tan atrás que tardé un minuto en pasar por línea de salida desde que dieron el pistoletazo de salida. Llego con ganas de vomitar. Al final me recupero y me tomo mi merecida cerveza. Lejos estoy de mis tiempos a 1 h 21 min o mis más recientes 1 h 26 min todavía en 2010. Estoy más cerca de mi primer medio maratón hace 16 años que fue de 1 h 37 min. Pero lo importante es haber recuperado las ganas de participar, de disfrutar de una mañana de deporte y ver que mi recuperación avanza imparable. Próxima cita: Triatlón LD de Elche el 26 de abril.

Ironman KMD Copenhagen – Un altre any serà

M’haguera haver contat aquesta crònica describint la meua participació però no va ser així. Un accident fa ja un més quan entrenava un dissabte va truncar mesos d’entrenament i preparació i vaig tindre que anul.lar totes les meues competicions de la temporada. Un vehicle va xocar contra mi en una rotonda mentres entrenava amb la bici i aquell dia vaig aprendre a volar. En tal de no reventar-me el cap vaig ficar el braç esquerre instintivament per davant abans de l’impacte contra terra i això em va salvar la vida encara que l’impacte va ser tant brutal que em vaig trencar el braç en cinc parts. El meu braç pareixia una esvàstica i gràcies a la cirurgia tindré una bona recuperació.

Ironman en Copenhague: 3,8 km de natació, 180 km de bicicleta i 42,2 km de carrera a peu per la capital danesa. Ciutat emblemática que ens evoca la tradició vikinga, però també és la ciutat de la Sireneta, del físic Niels Bohr, del filòsof Kirkegaard, però més recentment de Laudrup. La ciutat de la tolerància, del civisme, de les bicicletes i altres coses interessants.

Ja que havia fet la reserva vaig decidir anar a veure el triatló a Copenhague. Però això, per al que no estiga al món de l’esport de competició amateur, és com si eres fester de moros i cristians i eixe any et diuen que no pots eixir i tens que conformar-te veient-ho de la barrera. Mai he anat a veure una competició de triatló! Sempre m’he negat! Veure-ho des de fora és un dolor que no he pogut soportar fins ara. Però aquesta vegada tenia que anar ja que si no perdia els diners del vol. Em vaig plantar el divendres a Copenhague. És molt fácil anar de l’aeroport a qualsevol lloc amb metro, tren o autobús. Copenhague o København és una ciutat que està situada en dos illes, la més gran Sjælland (pronunciat shelan’) i la més xicoteta Amager (pronunciat ama’). L’idioma danés és pitjor encara que l’anglés i esdevinar com es pronuncia una paraula escrita és molt difícil si no l’has estudiat. L’anglés i el francés et semblaràn valencià en comparació a intentar pronunciar l’idioma danés, que no parlar-ho, que és més fàcil. Copenhague està molt ben conectada por transports públics i té canals amb transport marítim. La prova de la natació tenia lloc a un parc que es diu Amagerstrand park, pronunciat ama’stran’parg. Doncs Amager strandpark és una platjeta amb arena i es com un llac d’aigua salada amb connexió al mar, el qual evita les ones si fa vent. La temperatura de l’aigua és de uns 17º i 18ºC. Al nord es divisa el pont que uneix l’illa Amager amb la península escandinava el Øresundbroen o el pont de Øresund (pronunciat öason’). Malmö, en Suècia, es troba a uns 20 km amb tren, que passa per aquest pont i pots anar en un tres i no res. La resta de la prova és realitza per llocs emblemàtics de la capital danesa. Per allò, hi ha un sistema montat que arrepleguen la teua roba de natació i la porten a meta, així com el teu calcer per a la carrera, que la porten a un altre punt de la ciutat per a que pugues córrer una vegada deixes la bicicleta. Això per a 2500 participants la logística té que estar ben organitzada. El circuit de bicicleta és totalment plà però el vent que sol fer és insoportable. L’alicient és el paisatge i el poder rodar en plà. Comença mal ja que fa vent, plou i fred; això fa que la prova de bicicleta siga un autèntic calvari. Molts van cuberts en top integral de crono de contrarrellotge, molt populars als paisos del nord i centre d’Europa però no vist en paisos de latitud més meridional, per raons obvies, hehehe. Després moments amb sol que fa augmentar la temperatura dels participants però també la sudor. La carrera a peu es fa pels llocs emblemàtics, passant per la Sireneta, qué es una estatueta a escala d’una adolescent de 14 o 15 anys i que encara que passes al costat d’ella no la veus pel càstic del marató i perque està situada a la vorera del mar quan el circuit passa més amunt. En alguns trams el circuit és agrait perque passes per monuments emblemàtics de la ciutat, el portnou (el Nyhavn), el palau Christiansborg (on està meta), el Kastellet (es pronuncia kastéled, no castellet com en valencià, hehehe) on està l’estatua de la Sireneta. El ferm és asfalt però també combina adoquinat, empedrat irregular i camí de terra que fa que el córrer siga una tortura. Això junt al vent gelat, la pluja, el calor húmid, fa una combinació fastigosa de soportar. La cara de patiment dels participants conforme passaven els kms es feia més patent. El ritme de carrera d’alguns ja era lent i els moviments torpes i pausats. Els pocs espanyols que estàven allí es queden sorpresos pels meus ànims: “Venga español, que hay que dejar el pabellón alto!, Arriba, arriba, arriba. Venga ánimo, que tú puedes”. Posteriorment, quan finalitza la prova, em trobe amb molts d’ells i em van agrair molt les paraules de soport i motivació, ja que més d’algún estava parat i amb els meus ànims va tornar a córrer. Ara comprenc com les paraules d’anim fan tant als participants en aquesta situació tant dura. Sempre les he viscudes a la competició i ara les he donades als altres i he fet que no se sentiren sols a la distancia. El final després de la meta quan els participants es troven amb amics, parella, fills és molt emotiu. La cara de patiment i esforç sobrehumà és notable; la mirada perduda, la cara desencaixada, el no saber per on anar. Eixa cara faria jo al meu primer ironman vaig pensar. Un aplaudiment per a tots i totes les valentes que van participar a aquesta prova. L’any que vé espere tornar però a participar.

Per als interessats amb els guanyadors i les xifres; el primer home un danés amb un crono de 8 h 12 min 41 s. La primera dona va fer 8 h 37 min 36 s. El primer espanyol, J. Azepeleta amb 8 h 52 min 45 s. Un dat curiós és que el princep danés, Frederik, va fer un molt envejable temps de 10 h 45 min 32 s (algú dirà, clar, com que el tio no curra té tot el temps per a entrenar, hehehe). Per a que es feu una idea, lo normal que es fa una persona mitjanament entrenada és 12 h. Baixar de 11 hores es dir que estàs molt ben entrenat. I de 10 h ja ets “un màquina”!

Erik

IMG_20130816_183330_0 IMG_20130818_123916_0 IMG_20130818_132435_0 IMG_20130818_140231_0

Calfant motors per al triatlo MD 113K d’Oliva

No veig molt de moviment últimament al blog!!! I això que no hem estat parats! Hem viscut «la hazaña» de Juan Antonio a la Quebrantahuesos i els membres no han parat de fer triatlons a tot arreu però no veig cap entrada!!! Esta setmana toca el 1er triatló de mitja distància d’Oliva 113 K. 1,9 km de natació, 90 km de bici en circuit plà i 21 km corrent pel passeig de la platja d’Oliva. Sols puc prometre calor insoportable, humitat salvatge, esgotament físic i mental i sudor abundant!!! Aquesta vegada no em pot fallar la bicicleta. No em pot fallar la resistència física. He de superar els meus temors. Recorde que l’olímpic que es fa en setembre se m’atraganta molt. La primera vegada que vaig fer el versió olimpica al 2001, vaig patir durament per acabar-ho; vomitant a la carrera i amb poques forces. Al 2003 el van fer a agost en plena ona de calor que va causar tantes mortes en Europa i nosaltres soportant la calor amb dutxes cada certs trams. A l’any 2004 vaig patir la meua primera retirada en una prova competitiva. Així que un mig ironman se me pot fer molt però que molt dur. El diumenge ho sabrem!! Els meus vells companys del Club de Triatló d’Ontinyent també estaràn allí. Spartans, what is your profession? Hauuurrr, hauuurrr!!!!

Triatlo MD Canet d’en Berenguer – El retorn de la màquina de fer triatlons

Triatló de Canet de’n Berenguer: 1,9 km de natació, 90 km de bicicleta i 21 km corrent. Esta vegada si eren les distàncies correctes. Aquest triatló es celebrava dissabte a les 14:00 h per a que la gent de fora puguera vindre de altres llocs d’Espanya. Catalans, madrilenys, del Pais Basc, Asturies, Galicia i de la Comunitat per supost es van donar cita a este event. Esta prova estarà en la meua memoria perque l’any 2010 vaig fer el meu récord de mig ironman: 4 h 30 min. Eixe any el circuit de bici era més dur ja que pujàvem fins Estivella i després abaixàvem en un descens que podiem fer més de 60 km/h en abaixada i planejar a 50 km/h. Però este any estava lluny de esta marca i em conformava en 5:00 h temps optimista i 5:30 h temps pesimista. Al final no va ser ni un ni l’altre: 5 h 14 min.

Comença l’intimidació: tios superxuplats i fibrosos sense un centimetre de greix, bicicletes estratosfèriques i de formes impossibles, dic, dec de ser l’unic “normal” amb un poc de “molletes” hahaha. Però no hi havia molts més que jo amb més quilets al damunt. El triatló és un esport d’intimidació: penses que l’altre sempre es millor que tú per la seua apariencia física o per la seu material (bici) però després hi ha algú res que res. I altres que pareixen poqueta cosa es converteixen en unes màquines de fer triatló durant la competició.

La temperatura de l’aigua estaba a 17ºC, per tant neopré permés. El circuit era un fastigós circuit de dos voltes que teniem que eixir a terra, girar un banderí i tornar al aigua per donar l’última volta. Comencem a les 14:00 h puntualment. Eixida violenta i comencen les patades i galtades i agarrons de peu. M’emplee a fondo apartant nadadors. Per avançar nadadors passe per damunt d’ells però en aquesta ocasió s’aparten, es veu que em conéixen. Recorregut infernal fins la primera boia en la que comencem a separar-se. Apleguem a terra i tornem a l’aigua. Ací m’avancen uns quants corrent per la platja, ja que sóc molt torpe corrent amb el neopré tot banyat per aigua. A més posar-se a córrer amb el neopré per l’arena i l’aigua als turmells augmenta les pulsacions per minut de forma considerable i dona sensació d’ofegament. Tornem a l’aigua i torne a passar gent. Em done compte que l’aire sopla amb més força i és més difícil visualitzar el recorregut i nadar. Utilitze la técnica de natació d’aigües obertes pura i dura: el recobro aeri és més llarg i braços voltejant més aprofitant la rotació dels muscles i deslliçant més baix l’aigua. Quan ve l’ona cap a mi afone el cap dintre de l’aigua per a que la contracorrent que es forma baix m’arrastre cap a avant i quan l’ona ve per la meua esquena, cavalgue per damunt d’ella. Es prova efectiva perque avance molt més.

Temps del segment de natació 30 min, posición 70. Esta vegada pitjor que Elx ja que no se me dóna bé la natació de dos voltes, anar a terra i tornar a l’aigua. Quan aplegue a per la meua bici note que hi ha moltes aparcades encara, faig la transició i a rodar. Això significa que he fet una bona posta de natació.

Agafe la bici i munte la cabra amb el calcer ficat als pedals i comence a pedaletjar. El circuit és plà però ja comença a fer aire. Fa calor però la sensació a la bici és bona i de cert alivi. Podem agafar bones velocitats fins 50 km/h però quan l’aire és en contra abaixa a 30 km/h i inclús a 25 km/h. Note com van passant-me ciclistes; alguns xuplen roda discretament però jo no vull ser un d’ells; porte massa anys a aquest esport i no vull ser un trampós més, això va en contra de la filosofia de l’un contra un. Em quede amb les seues cares i dic: ja vos agarraré en la carrera. Així va ser. Als 50 km, cansat de veure passar-me gent, canvie de tàctica. Als trams amb vent a favor fique plat gran de 53 i 11 de pinyo pedaleje fort. Això farà esgotar els meus músculs però aprofitaré al màxim l’aerodinàmica de la bicicleta. Quan faig els trams en contra del vent, canvie a pinyos més grans i pedaleje més apresa. Així descanse els músculs i encara que inicialment augmenta les meues pulsacions, fa que no m’esgoste i puga mantindre un ritme alt lleugerament superior a 30 km/h, qué és quan comença a augmentar la resistència de les bicis normals de forma exponencial i les cabres no acusen tant bruscament este canvi. Per la forma que avançavan els meus contrincants, podía veure que la táctica funcionava. Quedava el tram més dur, el de córrer. Velocitat mitja 32,2 km/h i temps de 2 h 47 min. No éren els 35 km/h de fa uns anys però bo, qué em de fer.

Faig la transició ràpidament i comence a córrer amb la por de no petar com al triatló d’Elx. En principi en trobe millor però ja veurem. Comence a tindre males sensacions i el ritme és baix en torn a 5 min/km. Pare i camine un poc i veure una altra vegada com em passa gent, comença a mermar la meua resistència psicològica. El calor és fort i encara no sopla bona brisa. El ferm és dur de rajoletes i adoquinat en la major part, fent una tortura cada pejada. Al km 7 em done compte que havia plàtans. Com podía haver obviat este detall? Comence a menjar-ne i cada vegada em sent millor, ja que els gels i barretes no em feien cap efecte. Comence a avançar a gent que m’havia passat amb la bici. Encara així, decidisc no apretar molt a veure si és una il.lusió i torne una altra vegada a un estat lamentable. No és el cas, així que comence a córrer a 4:30 min/km però ja es tard per a fer 1 h 40 min de mig marató. Córrec amb millors sensacions encara i comence a somriure, això significa que he passat d’estar derrotat físicament amb cara de torturat a disfrutar del córrer, malgrat el sol dur d’empedrat i pocs trams d’asfalt. El calor comença a dissipar-se per la brisa i al menys a la zona del port, la zona més calurosa, no es fa tan insuportable. Finalment entre a meta amb un temps de 5 h 14 min. i un crono de mig marató de 1 h 52 min, lluny del meu objectiu de 1 h 40 min. el mig marató. Classificació general 150 de 251 que van terminar (inscrits 300). Hi ha que tenir en compte que el meu temps normal de mig marató està en 1 h 27 min. aprox. i córrer amb les teues forces mermades és una tortura.

Resultat prometedor. No he aconseguit l’objectiu de 5 h però note que tornen les ganes de competició pura i dura. Després de un paró en el que no vaig poder entrenar durant més de 6 mesos, açò ho feia amb objectiu d’acabar, ara ja torne tenir sensacions de superació. Torna la màquina de fer triatlons! Això de «sóc una màquina de fer triatlons» ho diguem no perque som uns creguts, sino perque quan ja portem un rendiment acceptable als tres esports i notem que progressem a les nostres classificacions ho diguem entre els nostres companys de batalles, que també estàn progressant, hehehe. Espere que els meus viatges em permitisquen mantenir la forma i continuar fins … KMD Challenge Copenhague.

Xativa Natura Trail

El meu primer trail de muntanya. Fascinant! Per a repetir, encara que no he oblidat el patiment, hehehe. Qué es pot dir d’un trail prop de casa? I a més, part del recorregut l’he fet corrent moltes vegades i l’entorn m’és molt familiar? Doncs me vaig apuntar perque uns companys del treball són adictes a les carreres de muntanya i jo que he entrenat moltes vegades vaig pensar, encara estic recuperant-me del triatló d’Elx però accepte el desafio. 21,7 km per camins, trialeres, trams de camins asfaltats per l’umbria del castell de Xàtiva, el portet, la Font de la Quintana, la Serra Grossa, el barranc de Bellús prop de la cantera, la Cova Negra, la penya Roja. L’entorn és molt conegut per la gent que vivim a Xàtiva però això va oferir una altra perspectiva, ja que alguns camins no poden ser transitats perque passen per finques particulars i altres ni tan se vols m’éren coneguts. Em vaig apuntar per entrene pur i dur i per gaudir dels paisatges que no sé quan veuré una altra vegada d’aquesta forma. Després es va veure que no disfrutaria tant d’ells.

Tenia lloc dos proves, una competitiva, la carrera de 21 km i la marxa senderista de 12 km que tenia un recorregut més curt i coincidia amb nosaltres en el tram del castell.

Dia amb pluja fina, la temperatura era de 4ºC de bon matí. El dia anterior havia plogut molt, això significava que estaria tot enfangat encara que deixara de ploure. No parava de ploure i encara que la pluja era fina, era persistent. No tenia la meua roba preparada de carreres amb pluja i em vaig posar una camisa d’entrene d’hivern que va funcionar perfectament, manguitos de bicicleta, malles de mitja cama i calces fins els genolls. Estes últimes m’han donat bones sensacions als triatlons amb pluja copiosa, així que hui tocava repetir. Em vaig calçar les meues Salomon, que després de uns quants anys portant-les per camins i corrent però sense molt d’us, era la primera vegada que entraven en batalla.

Feia fret i tot el món estava nerviós. Jo veia la gent molt ben preparada i molt ben equipada, i em donava la sensació que havia vingut de pardillo. Vaig veure gent amb menys indumentària inclús amb pantaloneta curta i vaig dir, bé no sóc l’únic valent. Es vam ajuntar els de la carrera i els marxants, que eixien després de nosaltres i estàven darrere nostre. Aquesta gent marxava ben equipada i feien la volta curta, i la feien caminant. Van donar l’eixida i vam surtir pels carrers de Xàtiva per anar calfant. Començarem a pujar per la part nord del castell cap a l’esglesia de Sant Feliu i en direcció al portet, un camí empedrat de temps dels romans. Fins aquí anaven les coses bé, intentaven no xafar xarcos i evitar la roca viva, ja que esbarava un montó. Vam dependre ràpidament que els trams de brossa, fang i terra éren els més segurs. Vam creuar el desfilader i anàrem en direcció al pou de Francés. Ací el fang ja feia alguna trastada i el descens era perillós. No teniem temps de pensar, ni parar, sols sabien que teniem que continuar, com si estiguerem a la caça de l’home i nosaltres fórem la peça a caçar. Corriem d’un en un ja que en alguns trams era impossible avançar a un altre. Els que anàven ràpid ens demanàven el pas, algú s’esbarava però continuava corrent. Jo avançava alguns per trams més plans i que poguéren facilitar-me l’eficacia del meu pas, però açò era una carrera tridimensional i si avançaves a un en terreny plà, et passava després a la pujada o l’abaixada. Les maniobres per mantenir l’equilibri éren variades, saltàven, frenàven, corriem de costat, quan el nostre equilibri estava en perill menejàvem els braços cap a dalt com si l’aire es puguera agafar. La veritat que resultava bona tècnica, perque aconseguia trobar l’equilibri. El fang ens tornava a embrutar els peus però esta vegada a mitja canella després de passar en direcció cap a la font de la Quintana. Anàvem en direcció cap a la Serra Grossa i ens esperava un desnivell del 30%, que anàvem a pujar caminant. Vam començar a pujar i la meua esquena de nadador em feia de lastre, em costava ficar-me en posició erguida i sentia un dolor lumbar difícil de soportar. Per a pensar en una altra cosa divisava el paisatge, però no podiem veure més enllà per la boira persistent. La pluja continuava i el fang i les pedres soltes dificultaven la nostra pujada. Pujàvem amb les mans, era com si estiguèren correguent amb elles. Una vegada a la cima, divisaven la vall d’albaida, el Bixquert i la carretera de Bellús. Cap a aquesta vam abaixar per camins tortuosos que combinàven matoll baix, roca viva, fang, pedres i arresls d’arbre que ens podien fer una mala jugada. Passàrem per baix de la carretera de Bellús per un tunelet i anàvem pel barranc. Vam pujar una lloma perillosa i una altra vegada abaixar cap a la casa de la llum en un descens perillós, plé de fang i matolls i ferm no tant ferm. El camí de la Cova Negra, que ens va servir per guanyar velocitat estava totalment enxarcat i plé d’aigua. Els peus els teniem tots banyats i enfangats. Els camins feien de xicotets rius i dificultàven el nostre pas. Aixó combinat amb el fang blanet dels bancals, feia el nostre avançar una tortura. Vam eixir d’allí cap el Bosquet a la carretera de Bixquert i els xarcos aplegàven a mitja cama. Vam passar per baix d’un tunelet que es teniem que fer baixets per passar. Ja anàvem en direcció al castell quan de prompte tropece i caic de genoll. Vaig sentir un «croc», un cop sec i vaig pensar. O s’ha trencat la pedra o m’he partit el genoll. Finalment, apart del dolor inicial, no vaig sentir res més, vaig parar un poquet i reanudar marxa; si puc córrer és que no m’he trencat res. Va començar a eixir sang i no em vaig donar ni compte fins que alguns voluntaris m’advertiren. Però no sentia res. Vaig veure que la ferida no eixia a borbotons així que a correr que ens acacen, hehehe. La pujada per la Penya Roja cap el castell era molt divertida, no estava tant accidentada com el trajecte anterior. Quedava poquet. Ací es vam trobar amb caminants de la marxa que ens deixàven muntar per la sendeta cap el castell. D’allí, abaixàrem pel camí del castell i en direcció a l’esglèsia de Sant Feliu per enfilar finalment pels carrers empinats del casc antic cap a la Plaça del Mercat. Allí exprimí forces per córrer a una velocitat alta per guanyar posicions i recuperar el temps perdut d’haver parat. Finalment, vaig arribar a meta amb un temps de 2 h 50 min. No sabia que era tant dur córrer un poc més de mig marató per muntanya! Ara tocava recuperar forces. El camí cap al cotxe se me va fer etern: tenia símptomes d’hipotermia i em feien mal tots els músculs de les cames. Ara tocava dutxar-se, dinar i anar-me’n de viatge. Després, quan el meu cos es va gelar, vaig passar unes cuantes hores de dolor al genoll, però no tenia res.

Us puc dir que és una experiència memorable, bonica pel nostre entorn, un entorn verd i muntanyós a costat de casa. Espere estar més fort la pròxima vegada i veure aquestos paisatges nítidament i amb sol faràn la prova més bonica encara.