L’últim tri de la temporada, el primer per a mí. Quan encara sonen els ecos de les proeses de membres del club durant esta temporada, quan encara els records batuts perduren en la memória, jo encara no havia fet el meu tri de la temporada. Fart de cancel.lar competicions pels meus viatges, vaig mirar a Asia, on passe la major part de l’any: Tailandia, concretament la paradísicia illa de Phuket. Triatló al 30 de novembre a una temperatura >30ºC i humitat relativa >90%. Mig ironman: 1,9 km de natació, 90 km de bicicleta i 21 km corrent. En dos mesos vaig fer tots els preparatius. Aniria des de Shanghai fins l’illa de Phuket, un total de 5 hores de vol directe. Acostumat a contar les distàncies en hores d’avió, aixó per a mi era com anar de passeig. Reserve un vol en Malaysia Airlines, la tristement coneguda aerolínia en la que va desaparéixer un avió i un altre va ser abatut per un míssil per rebels pro-russos en Ukraina. La veritat que esta aerolinia ha tret vols més barats i altres ventages més per als viatjants; en el equipatge anava inclosa la bicicleta sense càrrec adicional.
La prova pintava interessant: Triatló mig ironman en el paradís, una illa més gran que Eivissa, prop de l’Equador, temperatura de 30ºC i humitat relativa alta, voltant el 90%. Vegetació exuberant, platges increíbles, menjar exòtic i una sensació d’estar en un lloc idíl.lic.
Arribe i comença l’intimidació: triatletes profesionales de tot el món, Austràlia, Nova Zelanda, Regne Unit, USA, Canada, Russia, Xinesos, Tailandesos, Alemanys .. i Espanyols. No era jo l’únic, hi havia un valencià, un madrileny, un grup de 4 vitorians, dos xiques españoles i jo. 700 triatletes de tots els continents.
Els preparatius de la prova són durs: alçar-me a les 2:30 h de la matinada, desdejunar a les 4:00 h, a les 4:30 h l’autobus ens du on comença la prova, a les 5 h obrin boxes. El sol ix a les 6:40 h i es posa a les 18:40 h. La prova comença a les 6:35 h.
Comença la prova, 1,9 km de natació en aigües càlides, paradisíaques i calmades del mar d’Andaman. Després d’eixir de l’aigua del mar correm per l’arena i ens tornem a llançar a l’aigua de una de les llagunes d’aigua dolça per nadar els últims 600 m. L’aigua de la llaguna, tan bonica en les fotos, es converteix en una aigua verda pudenta i calenta en la que no es veu res. A més, el sol ja ha eixit i ens enlluerna i dificulta l’orientació. El segment ciclista és molt tècnic; moltes curves, conducció per l’esquerra com els anglesos, això dificulta un poc l’adaptació ja que la nostra tendencia natural es ficar-nos a la dreta quan un ens avança i ací és al revés. Els primers 40 km són prou suaus, vent a a favor, brisa del mar refrescant; ja són les 8 del matí i el sol ja comença a cascar. Les vistes són increíbles malgrat l’asfalt un poquet estropejat però amb trams amb asfalt nou. Els menuts de les aldees ens animen quan passem i ens trobem gossos i galls per la carretera que hem d’esquivar. Una vegada arribem a l’altre costat de l’illa, comença la tortura. Repetxets del 12% que hem de baixar de la bicicleta i espentar. Abaixades vertiginoses en les que hem de frenar fins menys de 20 km/h. La deshidratació comença a afectar als nostres cossos. Els repetxetes es tornen a repetir varies vegades. Açò ja destroça la meua resistència mental (la física ja estava destruida molt abans). Arribe a transició després de 90 km de tortura i decidisc retirar-me. Em quede pensant, no faré ni el temps pesimista (6 h), així que pense en deixar-ho. Però un Company de Vitoria em diu, no te retires! Venga ánimo! I decidisc continuar la carrera. Si la bicicleta és una tortura, la carrera es un infern. El sol casca ja de calent i crema. Els ulls em fan mal de la radiació, tinc la pell cremada, la deshidratació és manifesta i la sensació de calor insoportable. En estes condicions s’ha de mantenir el cos gelat, amb les espongetes d’aigua gelada cada 1,5 km anem so brevivint. De pronte comença a ploure, és un alivi. Però como sol passar en estes latituds, quan deixa de ploure, l’aigua està calenta i comença a evaporar-se ràpidament i la sensació de calor i sofocament és brutal. Pareixem clotxines al vapor. Les 1 h 45 min previst per a la carrera a peu de 21 km es transformen en més de 2 h correguent. Ja queda poc per acabar. Finalment arribe a meta: més de 7 h de càstic. Pitjor que el meu temps més pesimista. Però he de reconéixer que no ha sigut fácil entrenar amb tant de viatge, així que la próxima a entrenar més. Quan acabe dic: MAI MÉS!!! Però sé que és “mai més … fins la próxima”.
Pròxims reptes: Mig Ironman Filipines o Malasia. Ací al costaet!
Erik
Club Triatló 3 Reptes l´Olleria 