Brutalment calurosa la prova! Quina calor! Inclús per a una persona acostumada a fer patir el seu cos en condicions extremes de calor i humitat, ha sigut una prova duríssima.Hem passat de vora 25ºC front als 4 ºC de l’edició anterior. Després del resultat i lo difícil de la prova, preferisc l’edició anterior ja que malgrat la pluja va ser menys dura que aquesta. Això sí, aquesta vegada hem disfrutat d’un paisatge i unes vistes espectaculars. Els núbols i la boira no ens van tapar les meravolloses vistes d’un entorn natural i privilegiat a la nostra Comunitat i molt prop de casa.
Vora 1600 participants en la prova competitiva i a la marxa senderista. Alta participación d’atletes de tota la contornada. Dia solejat, amb bona temperatura, poca humitat i sense núbols. Tot presagiava una bona jornada d’esport. Aquest sol radiant és el que ens faria patir de veritat, hehehe. 22 km de tortura agónica, lenta e infernal.
Donen l’exida puntualment a les 9:00 des de l’Albereda i fem un poc de circuit urbà per calfar. Enfilem l’Umbria del Castell per la Nevera en dirección al Portet. La processió d’atletes és llarga i es fa lenta; tenim que anar d’un en un. Això ens permet descansar. El paisatge és més bonic en aquesta edició, ja que l’any passat per la pluja i la boira no vam veure res de les muntanyes. No es podía veure a més de 10 m. Hui per contra, en un dia clar i sense humitat, el color del cel blau i l’aroma de les plantes aromàtiques com el timonet i el romer, junt a brafades de flor de taronger deleitaven les nostres pituitaries i donàven confort i compensàven el patiment a les nostres torturades cames. Quan portava uns 5 km em donava compte que anava a ser una prova més dura que l’any passat. Ja sentía la deshidratació i l’avituallament es va fer a poc. No portar una botella damunt feia que al poc del primer avituallament la deshidratació posterior seria imminent. Enfilem la Font de la Quintana i passem per el Munt de la Bicicleta. Aquesta ascensió matadora que la feiem tots com un xiquet en volquers va afectar la nostra resistència i ja no ens vam concentrar més amb el crono que marcava el nostre Garmin. Ara l’objectiu canviava a simplement a acabar esta prova. Ja no m’importava el crono. Després d’aquest ascens a gates d’un en un en la que ningú avançava ningú per por de fer un sobreésforç o caure quan coronàrem la muntanyeta al descendre. Quan estàvem a dalt del tot vaig contemplar al nord Montesa i el seu Castell, Enguera, al sur el Benicadell i Bellús amb una espectacular vista del mirall de l’embalse de Bellús que reflexava el sol com un espill. S’esdevinava la serpentejada silueta del riu Albaida. Al front teniem el Bixquert i els paratges de la Cova Negra. Una vista imponent, espectacular en un matí solejat. En un moment donat vaig oblidar que estava en un cursa competitiva i no sentía el dolor de les meues cames. Continuàrem la marxa per abaixades vertiginoses, barrancs secs, pujades dures i difícils de trepitjar, abaixades escalonades fins la casa de la Llum on ens esperava un bon refrigeri. Continuarem per la senda de la Cova Negra i passàrem per un tram “civilitzat” d’asfalt junt a camí de senda amb troncs i l’ombra dels arbres fins creuar la carretera per un túnel. En aquest tram intentava divorciar el meu cap del meu cos per a evitar la consciencia, abstraint el meu cervell en altres coses durant la tortura que estàven patint les meues cames. Els meus peus no podien més amb les bambolles, la planta dels meus peus estava adolorida de tant de trepijar per fons irregular i el trepitjar era dolorós. Ho vaig aconseguir amb prou d’exit fins que l’últim tram de torment ens esperava i de nou la tortura als meus peus va aconseguir trencar la meua resistència. Ja no podía córrer més. Una pujadeta i una abaixada fins tornar a pujar pel Castell per la part sur m’esperva. El sol ens cremava, les cames adolorides m’impedien córrer. Sols avançava com podía, caminava. Soles tenia una cosa a la ment: no parar. La deshidratació era evident. El meu cos sencer estava patint. L’entrada de líquid no era capaç de compensar la pèrdua lenta però inexorable de líquid vital. Els últims corredors amb forces em passàven. Ja em donava igual tot. Els corredors que estàven pitjors que jo estàven tirats al marge. Pareixia el resultat d’una batalla medieval, tot plé de cossos llitats. Gent amb rampa, dolors, esgotament es podía veure al costat de la senda. Vaig enfilar l’última pujada al Castell caminant amb dificultat. Els senderistes de la prova de marxa m’impedien avançar però aquesta vegada ja no em molestàven el meu ritme, es més, agraía que no vulgueren córrer i tirar de mí l’ultim esforç. La abaixada del Castell va acabar de trencar les meues cames i peus i l’adoquinat de la plaça del Mercat va fer la resta. Vaig traure les ultimes forces per córrer i vaig entrar en meta: 3 h 18 min. de suplici, torment, agonía i dolor, prou més que el meu temps l’any passat. Però content d’acabar una prova en un entorn tan bonic, verd i variat com el nostre. Espere que passen els anys i que ens queden molts més per gaudir d’un paisatge semi-salvatge com aquest.
Després de la batalla tocava relax i contar-se les batalletes. He sentit dir que en algún avituallament es van quedar sense aigua. Que la carrera va ser molt més dura que l’any passat. Alguns participants dien que preferien la pluja de l’edició anterior en la que ens vam estacar de aigua i fang però al menys la calor no ens haguera fer pagar una factura tan alta. Bé, com diu un amic meu Company de tantes batalletes, no hi excusa, hem d’entrenar més!!!
Erik
Club Triatló 3 Reptes l´Olleria 