M’haguera haver contat aquesta crònica describint la meua participació però no va ser així. Un accident fa ja un més quan entrenava un dissabte va truncar mesos d’entrenament i preparació i vaig tindre que anul.lar totes les meues competicions de la temporada. Un vehicle va xocar contra mi en una rotonda mentres entrenava amb la bici i aquell dia vaig aprendre a volar. En tal de no reventar-me el cap vaig ficar el braç esquerre instintivament per davant abans de l’impacte contra terra i això em va salvar la vida encara que l’impacte va ser tant brutal que em vaig trencar el braç en cinc parts. El meu braç pareixia una esvàstica i gràcies a la cirurgia tindré una bona recuperació.
Ironman en Copenhague: 3,8 km de natació, 180 km de bicicleta i 42,2 km de carrera a peu per la capital danesa. Ciutat emblemática que ens evoca la tradició vikinga, però també és la ciutat de la Sireneta, del físic Niels Bohr, del filòsof Kirkegaard, però més recentment de Laudrup. La ciutat de la tolerància, del civisme, de les bicicletes i altres coses interessants.
Ja que havia fet la reserva vaig decidir anar a veure el triatló a Copenhague. Però això, per al que no estiga al món de l’esport de competició amateur, és com si eres fester de moros i cristians i eixe any et diuen que no pots eixir i tens que conformar-te veient-ho de la barrera. Mai he anat a veure una competició de triatló! Sempre m’he negat! Veure-ho des de fora és un dolor que no he pogut soportar fins ara. Però aquesta vegada tenia que anar ja que si no perdia els diners del vol. Em vaig plantar el divendres a Copenhague. És molt fácil anar de l’aeroport a qualsevol lloc amb metro, tren o autobús. Copenhague o København és una ciutat que està situada en dos illes, la més gran Sjælland (pronunciat shelan’) i la més xicoteta Amager (pronunciat ama’). L’idioma danés és pitjor encara que l’anglés i esdevinar com es pronuncia una paraula escrita és molt difícil si no l’has estudiat. L’anglés i el francés et semblaràn valencià en comparació a intentar pronunciar l’idioma danés, que no parlar-ho, que és més fàcil. Copenhague està molt ben conectada por transports públics i té canals amb transport marítim. La prova de la natació tenia lloc a un parc que es diu Amagerstrand park, pronunciat ama’stran’parg. Doncs Amager strandpark és una platjeta amb arena i es com un llac d’aigua salada amb connexió al mar, el qual evita les ones si fa vent. La temperatura de l’aigua és de uns 17º i 18ºC. Al nord es divisa el pont que uneix l’illa Amager amb la península escandinava el Øresundbroen o el pont de Øresund (pronunciat öason’). Malmö, en Suècia, es troba a uns 20 km amb tren, que passa per aquest pont i pots anar en un tres i no res. La resta de la prova és realitza per llocs emblemàtics de la capital danesa. Per allò, hi ha un sistema montat que arrepleguen la teua roba de natació i la porten a meta, així com el teu calcer per a la carrera, que la porten a un altre punt de la ciutat per a que pugues córrer una vegada deixes la bicicleta. Això per a 2500 participants la logística té que estar ben organitzada. El circuit de bicicleta és totalment plà però el vent que sol fer és insoportable. L’alicient és el paisatge i el poder rodar en plà. Comença mal ja que fa vent, plou i fred; això fa que la prova de bicicleta siga un autèntic calvari. Molts van cuberts en top integral de crono de contrarrellotge, molt populars als paisos del nord i centre d’Europa però no vist en paisos de latitud més meridional, per raons obvies, hehehe. Després moments amb sol que fa augmentar la temperatura dels participants però també la sudor. La carrera a peu es fa pels llocs emblemàtics, passant per la Sireneta, qué es una estatueta a escala d’una adolescent de 14 o 15 anys i que encara que passes al costat d’ella no la veus pel càstic del marató i perque està situada a la vorera del mar quan el circuit passa més amunt. En alguns trams el circuit és agrait perque passes per monuments emblemàtics de la ciutat, el portnou (el Nyhavn), el palau Christiansborg (on està meta), el Kastellet (es pronuncia kastéled, no castellet com en valencià, hehehe) on està l’estatua de la Sireneta. El ferm és asfalt però també combina adoquinat, empedrat irregular i camí de terra que fa que el córrer siga una tortura. Això junt al vent gelat, la pluja, el calor húmid, fa una combinació fastigosa de soportar. La cara de patiment dels participants conforme passaven els kms es feia més patent. El ritme de carrera d’alguns ja era lent i els moviments torpes i pausats. Els pocs espanyols que estàven allí es queden sorpresos pels meus ànims: “Venga español, que hay que dejar el pabellón alto!, Arriba, arriba, arriba. Venga ánimo, que tú puedes”. Posteriorment, quan finalitza la prova, em trobe amb molts d’ells i em van agrair molt les paraules de soport i motivació, ja que més d’algún estava parat i amb els meus ànims va tornar a córrer. Ara comprenc com les paraules d’anim fan tant als participants en aquesta situació tant dura. Sempre les he viscudes a la competició i ara les he donades als altres i he fet que no se sentiren sols a la distancia. El final després de la meta quan els participants es troven amb amics, parella, fills és molt emotiu. La cara de patiment i esforç sobrehumà és notable; la mirada perduda, la cara desencaixada, el no saber per on anar. Eixa cara faria jo al meu primer ironman vaig pensar. Un aplaudiment per a tots i totes les valentes que van participar a aquesta prova. L’any que vé espere tornar però a participar.
Per als interessats amb els guanyadors i les xifres; el primer home un danés amb un crono de 8 h 12 min 41 s. La primera dona va fer 8 h 37 min 36 s. El primer espanyol, J. Azepeleta amb 8 h 52 min 45 s. Un dat curiós és que el princep danés, Frederik, va fer un molt envejable temps de 10 h 45 min 32 s (algú dirà, clar, com que el tio no curra té tot el temps per a entrenar, hehehe). Per a que es feu una idea, lo normal que es fa una persona mitjanament entrenada és 12 h. Baixar de 11 hores es dir que estàs molt ben entrenat. I de 10 h ja ets “un màquina”!
Erik
Club Triatló 3 Reptes l´Olleria 