Xativa Natura Trail

El meu primer trail de muntanya. Fascinant! Per a repetir, encara que no he oblidat el patiment, hehehe. Qué es pot dir d’un trail prop de casa? I a més, part del recorregut l’he fet corrent moltes vegades i l’entorn m’és molt familiar? Doncs me vaig apuntar perque uns companys del treball són adictes a les carreres de muntanya i jo que he entrenat moltes vegades vaig pensar, encara estic recuperant-me del triatló d’Elx però accepte el desafio. 21,7 km per camins, trialeres, trams de camins asfaltats per l’umbria del castell de Xàtiva, el portet, la Font de la Quintana, la Serra Grossa, el barranc de Bellús prop de la cantera, la Cova Negra, la penya Roja. L’entorn és molt conegut per la gent que vivim a Xàtiva però això va oferir una altra perspectiva, ja que alguns camins no poden ser transitats perque passen per finques particulars i altres ni tan se vols m’éren coneguts. Em vaig apuntar per entrene pur i dur i per gaudir dels paisatges que no sé quan veuré una altra vegada d’aquesta forma. Després es va veure que no disfrutaria tant d’ells.

Tenia lloc dos proves, una competitiva, la carrera de 21 km i la marxa senderista de 12 km que tenia un recorregut més curt i coincidia amb nosaltres en el tram del castell.

Dia amb pluja fina, la temperatura era de 4ºC de bon matí. El dia anterior havia plogut molt, això significava que estaria tot enfangat encara que deixara de ploure. No parava de ploure i encara que la pluja era fina, era persistent. No tenia la meua roba preparada de carreres amb pluja i em vaig posar una camisa d’entrene d’hivern que va funcionar perfectament, manguitos de bicicleta, malles de mitja cama i calces fins els genolls. Estes últimes m’han donat bones sensacions als triatlons amb pluja copiosa, així que hui tocava repetir. Em vaig calçar les meues Salomon, que després de uns quants anys portant-les per camins i corrent però sense molt d’us, era la primera vegada que entraven en batalla.

Feia fret i tot el món estava nerviós. Jo veia la gent molt ben preparada i molt ben equipada, i em donava la sensació que havia vingut de pardillo. Vaig veure gent amb menys indumentària inclús amb pantaloneta curta i vaig dir, bé no sóc l’únic valent. Es vam ajuntar els de la carrera i els marxants, que eixien després de nosaltres i estàven darrere nostre. Aquesta gent marxava ben equipada i feien la volta curta, i la feien caminant. Van donar l’eixida i vam surtir pels carrers de Xàtiva per anar calfant. Començarem a pujar per la part nord del castell cap a l’esglesia de Sant Feliu i en direcció al portet, un camí empedrat de temps dels romans. Fins aquí anaven les coses bé, intentaven no xafar xarcos i evitar la roca viva, ja que esbarava un montó. Vam dependre ràpidament que els trams de brossa, fang i terra éren els més segurs. Vam creuar el desfilader i anàrem en direcció al pou de Francés. Ací el fang ja feia alguna trastada i el descens era perillós. No teniem temps de pensar, ni parar, sols sabien que teniem que continuar, com si estiguerem a la caça de l’home i nosaltres fórem la peça a caçar. Corriem d’un en un ja que en alguns trams era impossible avançar a un altre. Els que anàven ràpid ens demanàven el pas, algú s’esbarava però continuava corrent. Jo avançava alguns per trams més plans i que poguéren facilitar-me l’eficacia del meu pas, però açò era una carrera tridimensional i si avançaves a un en terreny plà, et passava després a la pujada o l’abaixada. Les maniobres per mantenir l’equilibri éren variades, saltàven, frenàven, corriem de costat, quan el nostre equilibri estava en perill menejàvem els braços cap a dalt com si l’aire es puguera agafar. La veritat que resultava bona tècnica, perque aconseguia trobar l’equilibri. El fang ens tornava a embrutar els peus però esta vegada a mitja canella després de passar en direcció cap a la font de la Quintana. Anàvem en direcció cap a la Serra Grossa i ens esperava un desnivell del 30%, que anàvem a pujar caminant. Vam començar a pujar i la meua esquena de nadador em feia de lastre, em costava ficar-me en posició erguida i sentia un dolor lumbar difícil de soportar. Per a pensar en una altra cosa divisava el paisatge, però no podiem veure més enllà per la boira persistent. La pluja continuava i el fang i les pedres soltes dificultaven la nostra pujada. Pujàvem amb les mans, era com si estiguèren correguent amb elles. Una vegada a la cima, divisaven la vall d’albaida, el Bixquert i la carretera de Bellús. Cap a aquesta vam abaixar per camins tortuosos que combinàven matoll baix, roca viva, fang, pedres i arresls d’arbre que ens podien fer una mala jugada. Passàrem per baix de la carretera de Bellús per un tunelet i anàvem pel barranc. Vam pujar una lloma perillosa i una altra vegada abaixar cap a la casa de la llum en un descens perillós, plé de fang i matolls i ferm no tant ferm. El camí de la Cova Negra, que ens va servir per guanyar velocitat estava totalment enxarcat i plé d’aigua. Els peus els teniem tots banyats i enfangats. Els camins feien de xicotets rius i dificultàven el nostre pas. Aixó combinat amb el fang blanet dels bancals, feia el nostre avançar una tortura. Vam eixir d’allí cap el Bosquet a la carretera de Bixquert i els xarcos aplegàven a mitja cama. Vam passar per baix d’un tunelet que es teniem que fer baixets per passar. Ja anàvem en direcció al castell quan de prompte tropece i caic de genoll. Vaig sentir un «croc», un cop sec i vaig pensar. O s’ha trencat la pedra o m’he partit el genoll. Finalment, apart del dolor inicial, no vaig sentir res més, vaig parar un poquet i reanudar marxa; si puc córrer és que no m’he trencat res. Va començar a eixir sang i no em vaig donar ni compte fins que alguns voluntaris m’advertiren. Però no sentia res. Vaig veure que la ferida no eixia a borbotons així que a correr que ens acacen, hehehe. La pujada per la Penya Roja cap el castell era molt divertida, no estava tant accidentada com el trajecte anterior. Quedava poquet. Ací es vam trobar amb caminants de la marxa que ens deixàven muntar per la sendeta cap el castell. D’allí, abaixàrem pel camí del castell i en direcció a l’esglèsia de Sant Feliu per enfilar finalment pels carrers empinats del casc antic cap a la Plaça del Mercat. Allí exprimí forces per córrer a una velocitat alta per guanyar posicions i recuperar el temps perdut d’haver parat. Finalment, vaig arribar a meta amb un temps de 2 h 50 min. No sabia que era tant dur córrer un poc més de mig marató per muntanya! Ara tocava recuperar forces. El camí cap al cotxe se me va fer etern: tenia símptomes d’hipotermia i em feien mal tots els músculs de les cames. Ara tocava dutxar-se, dinar i anar-me’n de viatge. Després, quan el meu cos es va gelar, vaig passar unes cuantes hores de dolor al genoll, però no tenia res.

Us puc dir que és una experiència memorable, bonica pel nostre entorn, un entorn verd i muntanyós a costat de casa. Espere estar més fort la pròxima vegada i veure aquestos paisatges nítidament i amb sol faràn la prova més bonica encara.