Crònica Triatló LD de d’Elx

1,9 km de natació, 90 km de bicicleta i 21 km corrent. Qué es pot dir del Triatló d’Elx de llarga distància que no sapieu ja? Es un dels triatlons emblemàtics i més esperats de la temporada en el que participa gent de tota Espanya i molts extrangers, és multitudinari i està molt ben organitzat per Ximo Rubert Alemany, un entrenador nacional de triatló i esportista incansable a la vegada, mediàtic i molt conegut al món d’aquest esport i amb una personalitat que inspira simpatia i admiració.

El clima i entorn dels Arenals del Sol, platja que pertany a Elx, el fa un lloc ideal per a la pràctica del triatló. Natació en agua blava, fon marí entretingut amb visió d’algues i peixets, circuit de bicicleta que permet planejar amb bici de contrarrellotge i carrera a peu amb calor i circuit dur, amb trams de circuit de cross i trams per arena de platja, sense oblidar-se dels escalons torturadors que saben a calvari.

Esta prova tenia l’alicient de la gran participació, més de 1200 inscrits de tot arreu, previsió meteorológica bona, temperatura de l’aigua d’uns 17ºC, sense molt de vent, el gran enemic dels bons cronos de bicicleta.

Vaig alçar-me a les 5 del matí, el nervi m’impedia tragar el desdejú i com ja és normal últimament, sentía agonía i ganes de vomitar. El ritual de preparació com sempre, tratge de neopré, vaselina, talc en pols, i tot lo relacionat amb la prova, saludant als vells companys de altres proves, coneguts en altres batalles per tota la geografia espanyola i europea. El dia sense núbols i s’adivinava que el mar estaria un poc picat (a mig dia no es podía nadar, ja que estaba amb bandera roja). Van donar les differents eixides, a mi em tocava la 4ª, la dels de 40 a 44 anys. Com sempre, em vaig ficar a primera fila per a que els més lentos no m’intorpeiren a la natació i no tenir que passar per damunt d’ells, el qual augmenta el colps i patades que pots rebre. L’eixida molt neta, sense molt de contacte físic amb la resta i vaig començar a nadar molt fí, em sentía bé. Vaig divisar un grup de nadadors prop de la segona boia i em vaig dir a mi mateix a per ells. Vaig pensar, si que han eixit fort estos. Però quan me vaig acostar a passar-los, em vaig donar compte que éren del grup anterior, que eixien 8 minuts abans que el meu grup. Vaig continuar apretant i vaig adelantar més barrets groguets i taronja (els del meu grup). Finalment, vaig acabar el segmente de natació el 23 de 191 del meu grup, i vaig agafar la bici amb bones sensacions. El circuit és pràcticament tot plà excepte el principi i el final. Després se roda pràcticament per pla. Enfilem direcció al polígon de Torrellano i allí es fa pràcticament tot el circuit ciclista. Circuit amb asfalt nou, amb rotondes amples i trams plans i tot lo més algún repetxet, ideal per bicicletes tradicionals amb acople o les cabres, que una vegada més es van imposar amb la seua aerodinámica. Hi havia grans rodadors, que amb el seu ritme endemoniat de pedalejada em feien palidejar d’enveja. Bicicletes de carbono la major part, bicicletes d’alumini i de ferro amb molta menor medida, bicicletes amb disseny tradicional i acople al manillar, bicicletes de contrarrellotge (les denominades cabres) amb canvi en l’acople, plats excèntics, plats compactes, rodes amb perfil ample, rodes lenticulars, quadres amb dissenys impossibles. Tota aquesta varietat de materials i bicicletes estava present a Elx. Les sensacions al circuit van ser molt bones, em vaig fer respetar amb un promedi de 32 km/h, lluny dels 35 km/h de fa un anys, però rodant acceptablement bé. L’aerodinàmica de la meua BH Aero em permitia agafar 43 km/h en recta i quan més ràpid rodava, podía apreciar la diferencia que marcava el disseny de la meua màquina amb moltes de la prova. L’aroma a flor de taronger era embriagador i donava una sensació de benestar al igual que la brisa, que ens refrigerava. El soroll de les rodes lenticulars era inconfundible cada vegada que t’avançava un participant, pareixia que et sobrepassara una motocicleta, al igual que les rodes de perfil alt de fibra de carbono, que pareix el soroll d’una espasa en moviment. El mateix pensarien els altres participants quan els passava amb la meua màquina de devorar kilòmetres. Finalment vam abaixar cap a els Arenals i el circuit marcava uns 82 km de recorregut. La sensació de haver fet un bon circuit amb bicicleta va ser empanyat per una apatia per córrer, el meu segón fort. Vaig començar a un ritme de 5 min/km però al pujar les escales em sentia torturat i sense forces per continuar. Anava caminant i el descens no va fer que em sentira millor. L’ingesta de pastilles d’electrolits no va fer efecte, ni els gels, ni l’hidratació. Es més, sentia ganes de vomitar a tota hora i tenia que baixar el ritme. Era frustrant veure com m’adelantaven participants que en condicions normals ni somniarien poder passar-me en la carrera a peu, en canvi en eixe momento era jo que en sentía impotent. I cada vegada més, ja que els participants que em passaven èren més. Finalment, després de passar per una agónica tortura de córrer per asfalt vell i dur, trams de cross, sol infernal, trams de platja arenada, vaig conseguir acabar quasi a un ritme vergonyós de 6 min/km. El temps final va ser de 5 h 09 min, molt millor que l’edició anterior, però no tant bé com m’esperava pel nivel d’entrenament que portava. Content per haver-me tret l’espina de l’any anterior, frustrat pel meu temps en carrera de més de 1 h 55 min.

Dels primers no us parle molt, ja que les pàgines webs relacionades parlaràn ampliament. Tan sols que el primer home va ser un italià amb un crono de 3 h 40 min. i la primera dona una britànica amb un temps de 4 h 10 min.

Salutacions,

Erik